AL BOSC HE APRÈS

Al bosc he après que sóc més forta del que pensava i que, com em va dir el Jordi fa temps, els nostres límits estan més lluny del que creiem. “Todo está en tu mente”, diu el Wilder. He après a caminar més de 10 hores seguides tot perseguint els micos. He après a diferenciar mascles de femelles, i juvenils d’infantils. També a diferenciar uns quants arbres, tot veient els fruits i les flors. He aconseguit fer-me un mapa mental de tots els camins que transitem. He vist mosques de la mida d’escarabats rinoceront, i escarabats de la mida de mosquetes petites.

He après a vigilar amb el fang, les arrels i tots els obstacles que trobàvem. Ara ja sé que no s’han de trepitjar els troncs primets –rellisquen- ni els massa gruixuts, que acostumen a estar podrits. He après a caure amb estil, i a aixecar-me gairebé més ràpid del que he caigut. He après a passar per llocs difícils sense demanar ajuda, esforçant-me al màxim, però també a demanar-la quan era necessari. He fet servir mans i peus per trepar fins al cerro, ajudant-me sempre dels arbres per donar-me impuls o per no caure. He descobert que quan només hi ha UN arbre on recolzar-te, aquest estarà ple de punxes. M’he tret espines de les mans, i també he conviscut amb algunes d’elles durant setmanes. He après que les tirites són imprescindibles per evitar que et surtin butllofes. He vist calaveres dins de coves, i he creuat per grutes fosques com la gola del llop. He necessitat la llanterna per tornar fins la casa algunes tardes. He acabat xopa tot i portar impermeable. He cantat “Corazón partío” i he ballat “la Macarena” sota la pluja.

He après que no hi ha ningú millor que un mateix per donar-se ànims en moments difícils, tot i que si els ànims provenen d’algú altre, ho agraeixes el doble. He constatat que una biòloga i una arqueòloga són la millor combinació per anar al bosc. He plorat de cansament i frustració, però també he rigut fins que se m’han saltat les llàgrimes.

He après que el millor sopar pels dies de bosc, és l’arròs amb llet. M’he alimentat durant dies a base de pasta i arròs, i he descobert que les galetes rellenitas són la millor injecció d’energia, i que estan boníssimes sucades en cafè. He arribat a la conclusió que aquest bosc seria un lloc perfecte per elaborar una tesi de micologia (eh, Guillem!): hi ha mogollón de bolets diferents, totes les mides i colors. He gaudit escoltant les vocalitzacions dels choros, i veient com una femella puenteaba a la seva cria. Els he pogut veure de molt a prop i m’he sentit afortunada. També he vist micos caputxins blancs (dos cops!), colibrís, gallitos de las rocas, opòssums, un animal semblant a un coatí, papallones i mil insectes diferents. He patit quan els choros corrien o anaven molt lluny, i els he maleït infinitat de vegades. He descobert que el Luis fa trampes quan juga a cartes, i que quan diu que no plourà, plou. He cantat amb l’Humberto i he escoltat les seves històries molts cops, corroborant que no calla ni sota l’aigua.

Alguns dies (no tots) he après que encara que jo vegi al guia en línia recta, potser cal donar algunes voltes per arribar fins a ell més fàcilment, i no menjant-me totes les plantes. He après a dinar ràpid quan els micos ens donaven un respiro. M’he après de memòria les cançons que el Wilder ens posava cada nit. He aconseguit que el Luis cantés alguna cosa diferent a “cuerpo de sirena”.

He après a valorar els dies sense pluja. He jugat amb les lianes i he dibuixat totes les plantes que trobàvem quan fèiem fenologia. M’he caigut de totes les maneres possibles, i m’han sortit blaus i esgarrapades per tot el cos. He posat les mans en ortigues 5 cops... en un sol dia!! He maleït a l’Humberto quan es reia de la meva manera de caminar, i al Jordi quan em deia que semblava una velleta geperuda amb el meu impermeable. He trepitjat caques de vaca i no m’han portat sort. He plantat alisos i granadilles, i he descobert que amb el Luis els planto 3 cops més ràpid que amb la Núria. He vist la Lluna súper brillant, i més estrelles de les que havia vist en tota la meva vida.

He après a seguir les petjades dels guies pel bosc, i a interpretar d’on venien els seus xiulets quan no els veia. També hem versionat moltes cançons i la Núria i jo hem dedicat “Dos chicas y un mismo destino” a l’Humberto i al Luis. La Núria s’ha guanyat el títol d’infermera, però tot i els riures, les seves múltiples farmacioles ens han sigut molt útils a tots. Ens hem enfangat fins als genolls i he vist una taràntula i una serp verinosa, ambdues ja mortes. El Jordi ens ha llegit versicles de la Bíblia per la nit i hem recollit moltes closques –buides- de cargols per a la nostra col·lecció. He passat fred i hem acabat tots fent pudor a fum i a suat. He pogut veure com TOTS els micos passaven en fila índia per la mateixa liana. He viscut dies en que ho hauria volgut engegar tot a rodar, però també dies meravellosos. He fet la migdiada al bosc. He entès que els guies estan fets d’una altra pasta, i que caminen a una velocitat increïble –com la Emely-, i que tenen ojos de lechuza. He après a aixecar els braços quan les vaques ens volen perseguir. La Núria i jo hem aconseguit fer foc en menys d’un minut, i hem seguit per ràdio els resultats electorals d’EUA (i ens hem horroritzat).

He après que una llibreta de camp no és una autèntica llibreta de camp fins que un mico no s’hi pixa a sobre. He parlat sobre mil temes diferents i ens hem confessat secrets inconfessables. Ens hem enfilat pels arbres i hem après algunes paraules en quechua i ahuarun. Hem imitat molts cops el “ya pues!” de la Vince. Ens han picat mosquits i puces, i ens han explicat històries sobre el tunchi loco.

He après que alguns guies “han robado... corazones”. He pujat sobre el mulo i l’he obsequiat amb pomes. He caminat i caminat i caminat. He descobert que els guies són unes persones meravelloses: amables, generosos, amb sentit de l’humor, treballadors com el que més (sense queixar-se mai) i amb un cor enorme. No crec que es facin a la idea de com els trobaré a faltar. En definitiva, he viscut una de les millors experiències de la meva vida. I com diu l’Humberto: “piensa que puedes, y podrás”.