Mòmies a Chacha

Avui hem arribat a Chacha, i és que ens agrada moolt aquesta ciutat! Vam anar la Vince la Laura i jo. Donant una volta per la ciutat vam veure una exposició sobre arqueologia, i clar, no m’ho vaig pensar ni dos segons. A més, l’entada era totalment gratuïta. La dona que portava l’exposició és arqueòloga i ens va explicar tot el que hi havia dins. Ens va parlar de ceràmiques inques, ceràmiques de la cultura Chachapoya (que és més antiga) i em va cridar l’atenció veure peces d’eines agrícoles molt semblants a una “pedra” que em va ensenyar un veí d’aquí el poble.  La sala era molt petita i ens pensàvem que només hi havia restes ceràmiques, però ens va sorprendre el que ens esperava més a l’interior: un conjunt de 8-10 mòmies!! Jo no havia vist mai mòmies i a més, estaven en molt  bon estat de conservació! La dona de la exposició ens va dir que les havien descobert uns saquejadors que buscaven or, ja que aquí tothom forada allà on creu que hi ha restes per trobar or. En aquest cas no recordo si en van trobar o no, el que està clar és que les mòmies en si no els hi van importar així que les van deixar tirades i després ja van ser recuperades per l’exposició. És per aquets motiu que no se sap la cronologia exacte d’elles, es creu que són d’entre el 800 i el 1400 d.c. 

Les vam estar observant amb atenció perquè eren molt impressionants: Conservaven la pell de la major part del cos, simplement estaven com “xuclades”, n’hi havia que conservaven algo de cabells i ungles fins hi tot! A una d’elles se li veia la “nou” del coll! També estaven conservades totes les cordes i teixits amb les que havien estat enterrades. La postura que presentaven a la vitrina era la original (o això ens van dir) i totes elles estaven en posició fetal. 

També ens va sorprendre molt la mòmia d’un fetus! (ara heu de mirar la fotografia que hi ha a sobre) Era una cosa taant petita... però aquesta estava tota embolicada amb el teixit amb el que es va trobar. En la mateixa vitrina del fetus hi havia també dos cranis: un d’ells amb una perforació per la zona occipital i un altre amb una forma allargada. Tots dos relacionats amb practiques ritualístiques i medicinals. Es creu que el forat el feien per “disminuir la pressió” que sentien algunes persones al cap; però és clar, molts morien en la perforació i els que sobrevivien es morien per la infecció que això els hi causava. Va ser un passada! 

Tornada a l'Escola!

Avui la Laura i jo hem tornat a l’escola! Però no com a alumnes, no, hem anat com a “profesionales de inglés”.  La professora dels nens de  5è i 6è de l’escola d’aquí al poble ens va demanar que anéssim a donar alguna classe de repàs de vocabulari en anglès, i aquí ens tenieu! La veritat és que ha anat molt bé. Estàvem una mica nervioses per si portàvem preparades coses massa bàsiques, però què va! Hem començat amb una presentació de noms i edats en anglès i aquí ja hem vist el nivell que tenien. Sort que no ens hem flipat! Com a cosa curiosa, ens han fet gràcia molts noms dels nens i nenes, son tant diferents als nostres! Us posem els seus noms  tal i com ells els escrivien: Maily, Anlly, Clinton, Hugo, Alexander, Carla, Karlita, Gerald, Luis Miguel, Katherine, Dially o Dilay (no me’n recordo) i Silma (o algo així). Hem tocat els números fins el 12 (twelve), els colors, i noms de varis animals. Però com que nosaltres som unes “profesionales” guais no els hi hem volgut fer la típica classe teòrica on tothom s’adorm, així que els li hem montat tot de jocs amb els quals hem pogut repassar-ho tot. Hem fet mímica, el penjat, córrer per la classe, hem imitat tots a la Laura cantant una cançó, etc. La veritat és que crec que s’ho han passat molt bé i que han après (que era l’objectiu). Imagineu-vos si els hi ha agradat que la professora ens ha dit que demà hi tornéssim amb més coses! Ah, i ens han aplaudit tots a l’acabar la classe! Jaja així que demà més! 

Mesurant arbrets a Santa Rosa

Avui hem fet quelcom diferent! Ens hem llevat a les 6h, hem esmorzat volant i havíem quedat amb la Marta a les 7h perquè ens portés a Santa Rosa. Però aquí la gent no és gaire puntual, ja ho sabeu. O sigui que al final ens ha recollit el Hilber, el marit de la Marta, a les 7.30 amb el motocarro. Hi havia dos passatgers més: el Junior, el seu fill, i una altra nena, que van a l’escola a Santa Rosa. El Shadow també ha volgut pujar i venir amb nosaltres d’excursió, us el presentem:

Un cop hem arribat al poble veí, hem anat preguntant i buscant gent del poble. Tenim una llista amb noms de gent a la qual se li van donar uns arbrets l’any passat per a que els plantessin als seus camps, i ara hem de controlar una mica com estan aquests arbres: quant han crescut, si estan sans, o torts, o secs... Així, si aquestes persones volen més arbres el proper any (dels que tenim plantats al viver), des de l’ONG sabrem si realment els cuidaran o no, i serà més fàcil decidir a qui se li donen els arbres. Els arbres són alisos, granadilles, pajuros o tumbes (aquests dos últims encara no sé com són).

Doncs bé, aquesta ha sigut la nostra feina d’aquest matí! Trobar a persones de la llista i demanar que ens ensenyessin els arbres, i mesurar-los i mirar si semblaven saludables o no. Ha estat un matí diferent, però feia una caloooor!!!! Per sort aquest cop anava preparada: gorra i crema de sol! I hem pogut trobar a dos persones de la llista, o sigui que ha estat profitós. La resta de gent o estaven fora del poble per motius X, o havien marxat ben d’hora a les seves chacras (horts, camps). I clar, si comences a mesurar els arbres d’un a les 7.30, t’hi estàs una estona i quan busques al següent de la llista ja ha marxat al seu camp que ves a saber on para (la majoria lluny del poble, crec).

Per tornar, hem aconseguit que la professora de l’escola de Santa Rosa ens portés en cotxe fins La Esperanza (són uns 5km de pujada per tornar). Però no sé si ens portarà mai més, perquè ha deixat pujar al Shadow també –anava als meus peus, de copilot, i també sobre meu per mirar per la finestra-, i li ha quedat el cotxe ple de pols i pèls de gos jajaja. Hem intentat netejar-lo una mica però estava guarrillo... I aquí ningú fa res gratis, ens ha cobrat 3 soles a cadascuna! Que no és res, i és menys del que ens cobra la Marta, però jo pensava que ens portava com a bona acció del dia...

Per la nit, com a recompensa pel nostre esforç del dia, ens hem preparat un parell d’empanadilles per sopar! Hem fet la massa i tot, eh! Això sí, aquí és habitual cuinar i sopar a les fosques, només il·luminades per la nostra lot i per les espelmes, així:

Les empanadilles han quedat bones però potser una mica massa olioses, ja anirem millorant! Una era de formatge, ceba i tomàquet, i l’altra de formatge, espinacs, i hi hem afegit mel. A què tenien bona pinta?

Excursió a Gocta

Avui hem anat a veure la cascada de Gocta (771m), la tercera més alta del món. Té dues parts: la primera, d’uns 270m, i la segona de 500m. Bé, ens van dir que era la 3a més alta (i la 4a, i la 5a, a cada lloc posa una cosa diferent...) i hem descobert a la Wikipedia que és la 16a... Total, que és MOLT alta i punto.

Hem trigat 1h30’ en arribar en furgoneta fins el poble de Cocachimba, des d’on es comença a caminar. El guia ens ha explicat que hi ha tres camins:  

- Un des del qual pots veure només la part de dalt.

- El que hem fet nosaltres, que són uns 6km d’anada, i que arriba només a la part de baix, fins la llacuna.

- Un des del qual camines fins la part de dalt, i després pots baixar per un caminet fins la llacuna de sota (18 km). Ens hem quedat amb ganes de fer aquest! Potser tornem al gener-febrer quan hi hagi més aigua a la cascada i sigui encara més espectacular, i fem aquest camí. O potser no, ja veurem, que tenim moltes coses a visitar...

Aquí es poden veure les dues parts de la cascada!

Aquesta només és la 2a part, d'uns 500m

També ens ha dit que la mitja són 2h30’en arribar fins la cascada i una mica més per tornar, que fa pujada. La Núria i jo hem trigat 2h en anar –parant i fent fotos-, i 1h30’ en tornar, som unes champions!!!! Al Jordi l’hem perdut només començar, que la seva velocitat caminant és superior a la resta dels mortals... Pel camí ens hem trobat a l’Isaac, el noi de Nou Barris, que havia fet nit per allà dalt en una hamaca i estava de tornada! També hem conegut a un grup de peruans de Jaén pel camí, aquí tothom és molt simpàtic!

Ens hem anat acostant a la cascada, i quan l’hem vist de més a prop... espectacular. Era enorme!!!!!!! No s’acabava mai. I quan hem arribat a la part de baix de tot i aixecaves la vista, buf, impressionant, i això que només es veia la segona part, perquè no arribava la vista per veure la primera. Quan et posaves just al costat de la llacuna et mullaves per totes les gotes que esquitxaven, i tot semblava un núvol ple de vapor. Hem estat una estona per allà fent fotos, buscant pedres amb fòssils, mullant els peus al riu... Ha estat bé!

De tornada hem hagut de suportar a alguns turistes pijos que anaven a cavall, mentre exclamaven (des de dalt del cavall): “uf, vaya cuesta!!”, i nosaltres els maleíem internament mentre ens achicharràvem sota el sol. Quan ja estàvem a punt d’arribar al poble de Cocachimba, hem parat en una casa a comprar un got de canya de sucre, molt dolç però ideal per reposar forces! Un cop al poble hem dinat, i després ens hem hagut d’esperar mil hores per agafar el bus. Sabeu per què? Doncs perquè el nostre guia ha hagut d’anar a rescatar a una senyora que anava amb TACONS i que encara no havia arribat al restaurant!!!!!! Us ho podeu creure? Qui coi va d’excursió amb tacons???? En fi...

Un cop a Chacha ens hem dutxat i hem anat a veure un concert de “música andina psicodèlica”, ha estat guai. El més graciós ha sigut que coneixíem a gairebé tothom que estava al bar, com si visquéssim en un petit poble!!! Estaven els nostres amics artesans, els guies de Kuelap i Gocta, gent de l’excursió, el noi de Nou Barris... Com una petita família, tu!

Hem anat a sopar una hamburguesa BONÍSSIMA amb l’Isaac (9barris) i dues noies basques que hem conegut a l’hostal. Després hem anat a la discoteca La Orgánica, jo no estava gaire convençuda, però contra tot pronòstic, ho vaig donar tot!!! I això que no coneixíem cap cançó, no posaven res comercial, tot era cúmbia i més cúmbia... fins i tot ens van treure a ballar! Però ens vam escapolir ràpid jaja. La Núria i jo ens ho vam passar súper bé! En resum, un dia cansat però divertit :)

Surrealisme a Chachapoyas

Avui començava el nostre viatge a Chachapoyas!! Havíem quedat amb el Nelson (amic del Jordi) que deia que ens portaria en cotxe i aniríem molt còmodes i blablabla... El que NO ens havia dit era que compartiríem cotxe amb un matrimoni de viejitos adorables! Així que imagineu-vos la situació: el Jordi de copilot (molt llest ell...) i als seients de darrere: el senyor i la senyora ocupant més de la meitat, i la Núria i jo mig aixafades contra la finestra, apretujades màximament. I així durant unes 2 hores, fins que hem arribat a Chacha!

Quan hem arribat, hem buscat l’hostal que ens va recomanar la Vince (Backpackers Chachapoyas) i hem estat de sort, perquè només els hi quedava una doble –per la Núria i per mi-, i un llit individual en una habitació compartida –pel Jordi-. 

La nostra habitació!

Hem deixat les coses, hem anat a dinar tots tres amb el Nelson, i després hem anat a visitar el mercat. Hem pujat al pis de dalt i, què hi havia? Juguerías!!! Ueee!!! Hem anat a la “Juguería Laurita” i hem demanat jugos de papaya i de multifrutas, i dos trossos de pastís de xocolata. Estava tot boníssim!!! Hem acabat plens com uns chanchitos.

Atenció a la cara del Jordi jaja

Amb el Nelson prenent uns jugos

Al cap d’una estona, el Nelson ha hagut de marxar i nosaltres hem decidit anar de botigues: la Núria s’ha comprat un polar per no passar més fred, mentre que el Jordi volia anar a mirar instruments musicals. Hem trobat una botiga de música on tenien de tot, i el Jordi no parava de fer preguntes, però el senyor era massa pasota i estava molt concentrat mirant un programa del corazón, al qual la Núria i jo ens hem enganxat ràpidament, i comentàvem indignades amb el senyor: “pero la mujer tiene razón!! Cómo va a volver con el borracho de su marido!!”, i ell ens contestava: “pienso igual, es muy mal esposo, sí sí”. I mentrestant, el Jordi tocava la flauta jajaja. Aleshores han entrat dos amics del pasota, que no semblava gaire interessat en vendre res, només volia mirar la tele (“shhht!”, li ha etzibat al Jordi, que no parava amb les flautetes). Doncs bé, un dels amics sabia tocar el calaix i ens ho ha demostrat, sonava bé!! L’altre estava molt nerviós, ens ha fet un petó a la Núria i a mi, i li demanava al pasota que posés música “huayno” (típica d’aquí) per poder demostrar-nos com ballava. La Núria ha gravat amb el mòbil un tros del ball, a veure si el podem penjar! Amb la broma, ens hem estat més d’una hora asseguts als tamborets de la botiga... Ha sigut divertit jaja.

Empanada mirant el programa del corasón

El que tocava el calaix, assegut, i el senyor ballarí

Al sortir, hem anat cap al Jirón Amazonas, que és un carrer peatonal, a comprar-nos souvenirs: tant la Núria com jo ens hem comprat uns pantalons hippies de ratlletes, i una chompa (=jersei) de llana d’alpaca! Molt xulis!! També hem anat a la Pastelería Santa Elena a berenar, com si no haguéssim menjat prou... Al tornar a l’hostal a deixar les coses hem conegut a l’Isaac, un noi barceloní de Nou Barris, quina gràcia!!! Però ell és de Roquetes, de la zona xunga ens deia jaja.

Volíem tornar a sortir a passejar i fer fotos però se’ns ha fet fosc. Hem sortit igual a donar un tomb, i hem conegut a una parella d’artesans de la nostra edat, el Jose i la Marcela, que es dediquen a anar pel món venent collarets, polseres, pedres boniques... Molt simpàtics, hem estat xerrant amb ells una bona estona. El Jose sembla ben bé un indi, és d’Iquitos i no té ni un sol tret occidental. La Marcela va viure 2 anys a Barcelona i sap una mica de català! Els hi hem comprat polseres i collarets, ens hem enamorat dels seus productes i el seu art, eren encantadors.

Jordi, Jose, Núria, jo i Marcela

A l’acomiadar-nos hem anat a sopar, un súper bistec de vaca. Quin fart de menjar avui, tornarem rodonets a Barcelona...

La meva primera setmana a la Selva

Cal dir-vos, abans que res, que les experiències d’aquesta primera setmana són les que ens van fer decidir obrir el bloc! Així que espero que us agradin perquè hi ha moments de tot.

Dilluns pel mati vam agafar les nostres motxilles (la de la Laura anava buida comparada amb la meva), les súper botes d’aigua (que son la ostia perquè sent d’aigua rellisquen menys que les de muntanya), el sac i la roba pels dies següents i vam sortir cap a l’aventura. Aquell dia erem la Vince, una noia Belga que viu amb nosaltres, el David, un noi del poble que després va resultar ser un dels guies, i nosaltres dues. Vam agafar una moto-carro (que és tal qual sona, una moto que carrega un carro darrere seu) que ens va dur fins a un altre poble més endinsat a la muntanya. Vaya caminet amb el carrito....no paràvem de botar allà a sobre! Crec que només ens queixàvem nosaltres dues (les urbanites), la gent aquí està més que acostumada a aquests camins. El poble on ens va deixar es diu Santa Rosa i allà ens vam haver d’esperar a que arribés l’altre guia, l’Humberto. Ell va arribar al cap d’una hora (si és que aquí la puntualitat és pitjor que a casa nostra) amb un burro (aquí en diuen “mulo”) en el qual li vam carregar totes les bosses de roba i sacs (Pobre muloo!!) . A partir d’aquí els dos guies i nosaltres vam començar a caminar cap a la casa, però per camins separats. Abans però us vull dir que els guies d’aquí son increïbles. Un d’ells es un antic soldat de l’exèrcit peruà i és flipant!! El tio sembla una cabra per la muntanya, en sap molt de supervivència, no es cansa mai, etc. El que us deia, el camí cap a la casa de la selva ja és mot xulo. El paisatge i els llocs per on havíem de passar eren molt macos però ja vam començar amb les pujades i baixades, trigant un total de 3 hores gairebé. Però jo no sabia que allò només era un entrenament del que m’esperava pels dies següents...En el trajecte ja ens vam perdre per primer cop....(si, hi ha mes cops...xd) Però per sort ens vam trobar ràpid i vam arribar a la casa que ja ens havien preparat el dinar!! Espaguetiiis!! Vam estar taant contentes! Aquella primera tarda els dos guies i la Vince (la noia belga) van anar a veure on eren els micos per poder localitzar-los per l’endemà, i mentrestant nosaltres dues vam anar a plantar Alisos (uns abrets molt petits que donen vitamines al bosc). Allà ja ens vam cansar! Jajaj Vam plantar 9 alisos en 3 hores!! Crec que vem batre el record de mes lentes jajaj a més, se’ns va posar a ploure...Quan ja van tornar els altres vam sopar i sobre les 8 ja estàvem dormint. Penseu que aquí, com que estem al mig del bosc, no hi ha ni llum ni gas ni aigua, llavors cuinem fent foc a terra, i cap allà les 6 ja no hi ha llum solar. Després de sopar sempre parlem i xerrem, però anant a dormir molt d’hora perquè els micos es desperten a les 6 i algo!!

El dimarts va ser el meu primer dia! Volia morir!! Ens vam llevar a les 4.45h del matii i vam esmorzar arròs amb llenties! Jaja a qui li entra aquest plat a aquestes hores? Als nostres guies...Bé, la qüestió, en principi el micos estaven a una hora de la casa però no els vam trobar. Van haver de passar 6 hores fins a trobar-los! En aquelles 6 hores no vam parar!! A la Laura i a mi ens va perseguir una vaca (però fins al mig del bosc eh, que ens volia atacar!), ens vam perdre, vam caure....quan ens vam perdre estàvem molt cabrejades! No vaig entendre perquè ens deixaven soles! I és que seguir als guies no es tan fàcil com sembla, ells van rapidíssims i nosaltres molt lentes. O vas a la seva velocitat o et perds pel bosc. Aquelles 6 hores ja em van semblar interminables, però quan vam localitzar els micos a les 12 del mati ja vaig veure com anava tot de veritat. No era gens com m’esperava. Suposo que vosaltres teniu la mateixa idea que jo abans d’arribar i viure-ho en persona. No és com les excursions que es poden fer per casa nostra. És una altra historia. El terra esta ple de forats, lianes, arrels que et fan ensopegar, fang on t’enganxes, arbres que punxen, fulles que tallen, ortigues que ni coneixia, etc.  ah i òbviament tot això sense perdre els micos, si ells van amunt tu també, si van avall doncs també, i si tornen a pujar et fots i a pujar un altre cop la muntanya! Però pujar sense camins eeh, això del camins aquí nomes existeix per uns trossos. Tot és camp a través, els guies ens obren els camins amb machetes! Tot és caminar muntanya a munt a saco i baixar igual, en plan “culibajen”. Hi ha trossos que us heu d’imaginar el següent: esta tant ple d’arbres que tot el terra son arrels, com si formessin una enreixat d’arrels, i a sobre hi ha fulles i molsa. Llavors depèn d’on posis el peu t’enfonses avall. Un cop trobes els micos es tracta d’anar registrant cada 5 minuts el que fan. Però només en seguim a un (mascle/ femella/ juvenil/ o femella amb cria). Cada dia a un diferent. Apuntem què fa, a quin arbre està i si va sol o acompanyat. Això cada 5 minuts tot el dia! Arriba un punt on et planteges què estàs fent, si val la pena l’esforç i les conseqüències amb les que et pots trobar, però ens ho hem de prendre diferent. Potser com algo més de superació personal. Ara escrivint-ho amb perspectiva es veu diferent, però quan estàs allà ho deixaries tot per tornar a casa. Aquell dia vam tornar a  casa a les 6 i algo de la tarda, quan ja era fosc, vam estar en total 12 hores per la muntanya!

El dimecres pel matí ens vam aixecar a les 4.30h i vam anar les dues amb l’Humberto a buscar els micos. No ens vam perdre! Uee! Vam estar seguint els micos com dues campiones...be...a uns 50 metres del nostre guia...però no ens vam perdre! Mentre estàvem dinant els nostres tapers de llenties amb arròs vam ser sorpreses per la vaca més gran que hem vist mai! Vaya bot vam fer! Una mica més i ens salten els tapers! I clar, tenint en compte que l’ultima vaca que vam veure ens va estar a punt d’atacar, la laura i jo ja estàvem preparades per corre. Però en realitat el moment de susto va ser quan vam presenciar la gran caiguda del nostre guia. Vaya ostión! A mi només se’m va passar una cosa pel cap: com carreguem ara a aquest home la Laura i jo per aquí al mig?? Per sort es va recuperar en uns segons i va seguir com si res. En general vam fer moltes hores de registre, més de les que ens tocava (unes 10 h) i per molt que nosaltres li deiem al guia de tornar ell no ens feia ni cas. Sort de la Vince que va acabar agafant la paella pel mànec i va decidir que ja era hora de tornar (més tard vam saber que es trobava malament). Així és que un cop a la casa, amb el foc encès i tots al voltant de la taula amb espelmes, vam estar parlant d’històries típiques del bosc, llegendes amb les quals ell hi creuen molt, etc. Aah com a anècdota per acabar el dia, dir-vos que tots s’enreien de mii perquè deien que portava massa coses a la motxilla, com per exemple el botiquin. Però aquest famós botiquín va salvar a tothom, la cama de l’Humberto, les pupes de la Laura i la febre de la Vince (que es va acabar posant malalta) ..aiiixx...i després es queixaven jajaj

El dijous vam fer un canvi de guies i jo vaig anar amb el David, el guia guapo, i ja em va tocar prendre dades a mi sola. Aquell dia vam perdre el micos com 3 hores i a sobre ens va ploure mentre dinavem...ppff una mica faill tot plegat. No podia amb la meva anima. A la mínima em cansava, a més portava molt poca aigua. Allà l’aigua la bullen per beure-la, llavors m’havia d’esperar a que es refredés. Ppff una merda, però em vaig animar perquè el guia guapete anava parlant amb mi tota l’estona i així vaig estar distreta! A més, la Laura i jo ens vam distreure penjant-nos d’una liana que vam trobar pel camí. Aquell dia, per sort, no vam tornar tant tard com de costum. La nit la vam passar a carcajadas i  la Laura i jo vam encendre el foc tot guanyant així una aposta!! 

Amb una pudor que no aguantàvem més i un cansament de la vida el divendres va arribar amb molta pluja. Ens pensàvem que ens tocaria caminar amb tot el percal, però per sort vam convèncer els guies de deixar-ho estar per aquell dia i tornar per la tarda al poble. Així que vam poder dormir fins les 8 i marxar a les 10 de la casa! La tornada va ser molt mes light que la resta de dies perquè teníem les 3 hores de tornada només. Va ser molt divertida també perquè vam haver de creuar un camp de vaques, i clar, després de la nostra experiència vacuna, a la laura i a mi ens feia respecte passar pel mig, i la Vince ens va obligar a passar amb les mans aixecades. Perquè? No ho se, la veritat és que em sentia una mica ridícula per allà al mig, però va funcionar! Es van apartar totes! Fèiem una pinta molt divertida les tres per allà al mig xd. I així vam arribar fins a Santa Rosa on ens esperaven amb un “moto-cotxe” per anar fins a La Esperanza (casiitaaa per fiii).