La meva primera setmana a la Selva

Cal dir-vos, abans que res, que les experiències d’aquesta primera setmana són les que ens van fer decidir obrir el bloc! Així que espero que us agradin perquè hi ha moments de tot.

Dilluns pel mati vam agafar les nostres motxilles (la de la Laura anava buida comparada amb la meva), les súper botes d’aigua (que son la ostia perquè sent d’aigua rellisquen menys que les de muntanya), el sac i la roba pels dies següents i vam sortir cap a l’aventura. Aquell dia erem la Vince, una noia Belga que viu amb nosaltres, el David, un noi del poble que després va resultar ser un dels guies, i nosaltres dues. Vam agafar una moto-carro (que és tal qual sona, una moto que carrega un carro darrere seu) que ens va dur fins a un altre poble més endinsat a la muntanya. Vaya caminet amb el carrito....no paràvem de botar allà a sobre! Crec que només ens queixàvem nosaltres dues (les urbanites), la gent aquí està més que acostumada a aquests camins. El poble on ens va deixar es diu Santa Rosa i allà ens vam haver d’esperar a que arribés l’altre guia, l’Humberto. Ell va arribar al cap d’una hora (si és que aquí la puntualitat és pitjor que a casa nostra) amb un burro (aquí en diuen “mulo”) en el qual li vam carregar totes les bosses de roba i sacs (Pobre muloo!!) . A partir d’aquí els dos guies i nosaltres vam començar a caminar cap a la casa, però per camins separats. Abans però us vull dir que els guies d’aquí son increïbles. Un d’ells es un antic soldat de l’exèrcit peruà i és flipant!! El tio sembla una cabra per la muntanya, en sap molt de supervivència, no es cansa mai, etc. El que us deia, el camí cap a la casa de la selva ja és mot xulo. El paisatge i els llocs per on havíem de passar eren molt macos però ja vam començar amb les pujades i baixades, trigant un total de 3 hores gairebé. Però jo no sabia que allò només era un entrenament del que m’esperava pels dies següents...En el trajecte ja ens vam perdre per primer cop....(si, hi ha mes cops...xd) Però per sort ens vam trobar ràpid i vam arribar a la casa que ja ens havien preparat el dinar!! Espaguetiiis!! Vam estar taant contentes! Aquella primera tarda els dos guies i la Vince (la noia belga) van anar a veure on eren els micos per poder localitzar-los per l’endemà, i mentrestant nosaltres dues vam anar a plantar Alisos (uns abrets molt petits que donen vitamines al bosc). Allà ja ens vam cansar! Jajaj Vam plantar 9 alisos en 3 hores!! Crec que vem batre el record de mes lentes jajaj a més, se’ns va posar a ploure...Quan ja van tornar els altres vam sopar i sobre les 8 ja estàvem dormint. Penseu que aquí, com que estem al mig del bosc, no hi ha ni llum ni gas ni aigua, llavors cuinem fent foc a terra, i cap allà les 6 ja no hi ha llum solar. Després de sopar sempre parlem i xerrem, però anant a dormir molt d’hora perquè els micos es desperten a les 6 i algo!!

El dimarts va ser el meu primer dia! Volia morir!! Ens vam llevar a les 4.45h del matii i vam esmorzar arròs amb llenties! Jaja a qui li entra aquest plat a aquestes hores? Als nostres guies...Bé, la qüestió, en principi el micos estaven a una hora de la casa però no els vam trobar. Van haver de passar 6 hores fins a trobar-los! En aquelles 6 hores no vam parar!! A la Laura i a mi ens va perseguir una vaca (però fins al mig del bosc eh, que ens volia atacar!), ens vam perdre, vam caure....quan ens vam perdre estàvem molt cabrejades! No vaig entendre perquè ens deixaven soles! I és que seguir als guies no es tan fàcil com sembla, ells van rapidíssims i nosaltres molt lentes. O vas a la seva velocitat o et perds pel bosc. Aquelles 6 hores ja em van semblar interminables, però quan vam localitzar els micos a les 12 del mati ja vaig veure com anava tot de veritat. No era gens com m’esperava. Suposo que vosaltres teniu la mateixa idea que jo abans d’arribar i viure-ho en persona. No és com les excursions que es poden fer per casa nostra. És una altra historia. El terra esta ple de forats, lianes, arrels que et fan ensopegar, fang on t’enganxes, arbres que punxen, fulles que tallen, ortigues que ni coneixia, etc.  ah i òbviament tot això sense perdre els micos, si ells van amunt tu també, si van avall doncs també, i si tornen a pujar et fots i a pujar un altre cop la muntanya! Però pujar sense camins eeh, això del camins aquí nomes existeix per uns trossos. Tot és camp a través, els guies ens obren els camins amb machetes! Tot és caminar muntanya a munt a saco i baixar igual, en plan “culibajen”. Hi ha trossos que us heu d’imaginar el següent: esta tant ple d’arbres que tot el terra son arrels, com si formessin una enreixat d’arrels, i a sobre hi ha fulles i molsa. Llavors depèn d’on posis el peu t’enfonses avall. Un cop trobes els micos es tracta d’anar registrant cada 5 minuts el que fan. Però només en seguim a un (mascle/ femella/ juvenil/ o femella amb cria). Cada dia a un diferent. Apuntem què fa, a quin arbre està i si va sol o acompanyat. Això cada 5 minuts tot el dia! Arriba un punt on et planteges què estàs fent, si val la pena l’esforç i les conseqüències amb les que et pots trobar, però ens ho hem de prendre diferent. Potser com algo més de superació personal. Ara escrivint-ho amb perspectiva es veu diferent, però quan estàs allà ho deixaries tot per tornar a casa. Aquell dia vam tornar a  casa a les 6 i algo de la tarda, quan ja era fosc, vam estar en total 12 hores per la muntanya!

El dimecres pel matí ens vam aixecar a les 4.30h i vam anar les dues amb l’Humberto a buscar els micos. No ens vam perdre! Uee! Vam estar seguint els micos com dues campiones...be...a uns 50 metres del nostre guia...però no ens vam perdre! Mentre estàvem dinant els nostres tapers de llenties amb arròs vam ser sorpreses per la vaca més gran que hem vist mai! Vaya bot vam fer! Una mica més i ens salten els tapers! I clar, tenint en compte que l’ultima vaca que vam veure ens va estar a punt d’atacar, la laura i jo ja estàvem preparades per corre. Però en realitat el moment de susto va ser quan vam presenciar la gran caiguda del nostre guia. Vaya ostión! A mi només se’m va passar una cosa pel cap: com carreguem ara a aquest home la Laura i jo per aquí al mig?? Per sort es va recuperar en uns segons i va seguir com si res. En general vam fer moltes hores de registre, més de les que ens tocava (unes 10 h) i per molt que nosaltres li deiem al guia de tornar ell no ens feia ni cas. Sort de la Vince que va acabar agafant la paella pel mànec i va decidir que ja era hora de tornar (més tard vam saber que es trobava malament). Així és que un cop a la casa, amb el foc encès i tots al voltant de la taula amb espelmes, vam estar parlant d’històries típiques del bosc, llegendes amb les quals ell hi creuen molt, etc. Aah com a anècdota per acabar el dia, dir-vos que tots s’enreien de mii perquè deien que portava massa coses a la motxilla, com per exemple el botiquin. Però aquest famós botiquín va salvar a tothom, la cama de l’Humberto, les pupes de la Laura i la febre de la Vince (que es va acabar posant malalta) ..aiiixx...i després es queixaven jajaj

El dijous vam fer un canvi de guies i jo vaig anar amb el David, el guia guapo, i ja em va tocar prendre dades a mi sola. Aquell dia vam perdre el micos com 3 hores i a sobre ens va ploure mentre dinavem...ppff una mica faill tot plegat. No podia amb la meva anima. A la mínima em cansava, a més portava molt poca aigua. Allà l’aigua la bullen per beure-la, llavors m’havia d’esperar a que es refredés. Ppff una merda, però em vaig animar perquè el guia guapete anava parlant amb mi tota l’estona i així vaig estar distreta! A més, la Laura i jo ens vam distreure penjant-nos d’una liana que vam trobar pel camí. Aquell dia, per sort, no vam tornar tant tard com de costum. La nit la vam passar a carcajadas i  la Laura i jo vam encendre el foc tot guanyant així una aposta!! 

Amb una pudor que no aguantàvem més i un cansament de la vida el divendres va arribar amb molta pluja. Ens pensàvem que ens tocaria caminar amb tot el percal, però per sort vam convèncer els guies de deixar-ho estar per aquell dia i tornar per la tarda al poble. Així que vam poder dormir fins les 8 i marxar a les 10 de la casa! La tornada va ser molt mes light que la resta de dies perquè teníem les 3 hores de tornada només. Va ser molt divertida també perquè vam haver de creuar un camp de vaques, i clar, després de la nostra experiència vacuna, a la laura i a mi ens feia respecte passar pel mig, i la Vince ens va obligar a passar amb les mans aixecades. Perquè? No ho se, la veritat és que em sentia una mica ridícula per allà al mig, però va funcionar! Es van apartar totes! Fèiem una pinta molt divertida les tres per allà al mig xd. I així vam arribar fins a Santa Rosa on ens esperaven amb un “moto-cotxe” per anar fins a La Esperanza (casiitaaa per fiii).