Máncora allá vamos!

Després d’una nit de bus i dormint com podiem, vam arribar a la ciutat de Piura a les 6:30h del matí. Com sempre, al sortir del bus, ens van envestir  tots de taxistes dient: Señoritas TAXI TAAXIII! Més pesaaaats, no vam fer cas de cap taxista, ens vam escapar tot i anar súper carregades amb les motxilles. Però un cop fora del caos, vam decidir que sí que era millor agafar un taxi jajaj així que el vam escollir nosaltres i ens va dur fins al centre de la ciutat. Allà vam esperar a que obrís la primera cafeteria per fer-nos un bon xute de cafeïna! (Jo ho necessitava amb urgència!) Ara només ens tocava esbrinar on estava l’estació de busos per anar cap a Màncora, el nostre nou destí! Abans però, vam aprofitar per treure diners i fer una mini-ràpida visita a l’església de la ciutat. Era molt diferent de les nostres esglésies, com la majoria d’esglésies d’aquí. Són blanques per dins, tenen poca decoració arquitectònica, només destaquen les figures religioses, però destaquen sobretot (crec jo) pel contrast amb les parets blanques jaja Però bé, la qüestió és que quan vam sortir d’allà una dona se’ns va acostar i ens va preguntar d’on erem. Us juro que a vegades pensem que portem un rètol al cap on posa: Hola! Hablame! Mooolta gent ens para preguntant-nos el mateix, suposem que hi ha pocs estrangers per la zona...no sé jaja però després de la nostra anterior experiència amb l’estafador anàvem una mica desconfiades, però què va! Més mona la dona, ens va estar explicant (en plan monòleg) tots els carrers principals de Piura (creiem que era una guia turística jubilada...jaja). 

Després vam anar preguntant fins arribar al paradero dels busos, on vam comprar el passatge fins a Máncora. Ens va sortir molt car...al final ja no sabíem si ens costava car perquè eren dates de cap d’any o perquè ens estafaven. Jo, cabrejada per la situació i perquè tenia molta calor, vaig decidir anar al lavabo a posar-me els pantalons curts. Només em va faltar que em diguessin que havia de pagar també per entrar al lavabo! (quan no havia vist a ningú que ho fes)...em vaig negar rotundament i finalment em va deixar passar. Aquest cop sí que estic convençuda que ho va dir perquè em veia de fora.  Vam trigar 3 hores en arribar a Máncora i allà ens va costar una estona trobar l’hostal, però com ja veieu, vam preferir anar soles i perdre’ns que agafar una mototaxi i que ens timéssin amb el preu. Finalment el vam veure...més cèntric no podia estar! Estàvem davant mateix de la platja! Una mica més i ens esquitxava el mar jaja però vam morir al veure que no teníem aire acondicionat a l’habitació!(nos vamoh a ahogahh!) Després també vam veure que les dutxes eren d’aigua freda (si...no tenim mai aigua calenta..) però en aquest cas ho vam entendre, ja que feia una calor extrema! Vam deixar les coses a l’habitació i vam anar en busca d’un restaurant. La veritat és que ens va sortir molt bé de preu i era tot boníssim! Vam decidir que menjaríem peix tots els dies! Jaja 

Per la tarda vam anar a buscar roba decent, roba de festa, platja, i abandonar per una dies la roba de selva. Així que ens vam estar tooota la tarda passejant per les paradetes de mercat! Ens vam comprar de tot: un vestit per la laura, una pantalons curts per mi, samarretes, xancles, mocadors de platja, etc. Fins hi tot ens vam fer una tatoos de henna i trenes al cap (la Laura, jo ho vaig mirar jaja). 

Per la nit em vaig atrevir a provar el ceviche, i la veritat és que em va agradar molt! (també cal dir que el vaig demanar sense picant...no sé si conta jaja) i després vam decidir donar una volta pel poble per veure si hi havia ambient, però en plan tranquil·les, poca estona i tornar perquè estàvem cansades dels busos. Vam acabar entrant en una discoteca! Jaja vengaa chicaas gratiis, i allà ens teníeu! Prenent dues cerveses i ballant al nostre rollo! Ens hi vam quedar una bona estona fins que ens vam cansar i vam decidir anar a la platja a passejar i que ens toqués l’aire, feia moolta calor! Allà va ser on vam conèixer una part de la nostra futura mancha. Se’ns van acostar 3 nois peruans (Alexis, Chelo i David) preguntant-nos, como no, d’on erem i si es podien seure amb nosaltres. No ens van semblar sospitosos, així que els hi vam dir que sí jaja vam estar xerrant amb ells bastanta estona i ens van dir que ens convidaven a menjar ceviche l’endemà. Com que també havien vingut sols a Máncora, vam dir de retrobar-nos també per celebrar el cap d’any amb ells. Entre una cosa i una altra, vam acabar anant a dormir més tard del que volíem al començar la nit. Va ser un bon inici a Máncora!